El fin de una época

Resum del llibre:

El llibre s’organitza en un pròleg, setze seccions, i un glossari. Al llarg d’aquest Gabilondo, amb una experiència de 40 anys dedicant-se a l’ofici d’explicar les coses, examina les grandeses i les amenaces del periodisme. Critica el fet de que els diners estan guanyant terreny a tots els nivells. Cada vegada es presta menys atenció al bon periodisme i l’únic que es mira són els ingressos que portarà un programa televisiu, el diari, etc. El punt de mira han passat a ser els beneficis. Per aquest motiu “el públic sempre tindrà la raó” i un programa tindrà o no continuïtat depenen “dels aplaudiments” que rebi. El periodisme ha de ser vocacional, els diners no poden ser la meta; i ens ha d’importar el destinatari. Amb tot això s’està oblidant l’ètica, la qual s’hauria de defensar per davant de tot. El que implicaria això seria utilitzar les quatre ces, que com descriu Gabilondo són: “conocer, confirmar, comprender y contar”. En el periodisme actual s’arriba fins la segona ce. Això comporta que en ocasions ni el mateix periodista sap ben bé de que tracta la noticia que està donant, ja que ho fa com si es tractés d’una operació matemàtica. D’aquesta manera és impossible que l’oient o espectador entengui el que ha passat. Per tant, per poder concebre i assimilar les noticies; aquestes hauran de ser contextualitzades. 

 

També critica que sempre es dóna la mateixa informació i de la mateixa manera. Això succeeix perquè els mitjans ja no es preocupen de saber que han d’explicar, de saber que és important per al destinatari. El  que fan és contar el nombre de lectors i espectadors que tenen. Amb tot això arriba a la conclusió de que falta reflexió sobre la responsabilitat social del periodista.

Iñaki creu que el periodisme s’hauria de  desenvolupar dins uns paràmetres intocables. És a dir, que hauria de tenir unes lleis o regles que ningú qüestionés, que estiguessin totalment arrelades a l’ofici. En posa un exemple per fer-ho més clar: hi hagi les condiciones que hi hagi, ningú anirà a dir-li mai a un cirurgià que no es renti les mans abans d’operar.  

Ens trobem en una societat que viu de forma exageradament accelerada; per aquest motiu cada vegada és més complicat dedicar temps a aquelles coses que el requereixen de debò. Aquesta escassetat de temps crea la necessitat de que tot sigui immediat. A més a més posa èmfasi en que el coneixement és posterior a la informació. Afirma que només podem arribar a adquirir coneixement a través d’investigacions progressives.

Explica que els corresponsals freelance augmenten cada vegada més, substituint als enviats especials, que resulten massa cars a les empreses. És a dir, les empreses contracten individus que es traslladen a llocs on hi ha conflictes de manera espontània en comptes de mantenir corresponsals a altres països, ja que ha passat a ser un luxe excepcional.   

Fa una critica al: “ho estàs veient, està passant”. Pot ser que la informació no hagi estat contrastada, confirmada o corroborada, per tant, no ens podem creure sempre fil per randa les imatges que apareguin a través dels medis de comunicació de masses. Ai`xo evidencia la necessitat de fer potable i filtrar la informació, que és una de les tasques més importants.